L’ordre del bosc

Gilbert Herreyns camina lentament cap al seu refugi.

La mar de Formentera és una calmosa taca blava davall del promontori. Al entorn, el verd dels pins, de les savines, els colors encesos de les flors, la terra ressecada pel sol.

De les rames que envaeixen la terrassa pengen cordes que sostenen fustes encorbades per la mà de l’home.

Damunt la taula, a l’exterior, més fustes, cabdells de corda, un ganivet, pinces.

Com un anacoreta, l’artista cerca la solitud en l’acte. S’asseu. Endobla cap a si una branca. És un obrar lent, constant, sense vacil·lacions.

L’arbust es despulla. L’ànima es torna substància. Silenci. Parlen les mans. Parla el bosc que es transforma en obra. Parla la corda tesada, que se nua i entrellaça. Flexibilitat i tensió.

Són escultures. Són xarxes de la memòria. És la recerca d’un ordre dins l’abstracció del món, dins i fora el lleu confí de la branca de savina.

(“Així tensà Odisseu sense esforç l’arc gran. Després el prengué amb la seva mà dreta, palpà la corda i aquesta ressonà de manera semblant al refilet de l’oronella”. Homer. La Odissea).

També hi ha harmonia a l’interior de l’estudi. Sobre la taula gran hi ha uns fulls amb línies negres impreses per fustes burinades. Una altra vegada les mans. El bosc.

A les parets pintures sobre tela. Pur color. Pura llum. Pura matèria. Les teles negres, vermelles, verdes semblen que regalimen fulles de pi.

La natura té la seva força. No obstant això, res es deixa a l’atzar. Les fulles no són palets arranjats pel caos. L’artista les sistematitza d’acord a seqüències precises, les ordena formant franges. Llum i ombra es disputen l’espai de la tela.

(“Després preguntà en un to més resignat: —I la llum d’on ve?”. Daniele del Giudice. Nel Museo di Reims.).

Abstracció, ordre, matèria: són paraules que veus competents usen per descriure un recorregut artístic que a principis dels anys seixanta del segle passat s’aventura en l’abstracció geomètrica i en el segon decenni del nou segle arribar a la recuperació de l’essencial, de la matèria —fusta, corda, pedra recollida en les platges d’Eivissa o de Formentera— que conté memòria.

Ara és el moment d’atracar a Venècia. Com Ulisses, Gilbert Herreyns torna a un arxipèlag d’illes que li són estimades. L’home nascut a terra ferma, a Brussel·les, torna a la seva “casa” d’aigua, com Eivissa i Formentera on va triar viure-hi fa cinquanta anys.

“Respirar Venècia, respirar l’aire, respirar l’aigua” digué el 2007, en ocasió de la seva intervenció al Cafè Florian.

Venècia té avui l’oportunitat de respirar l’alè de les Balears, el sospir de les illes que són “cosines” en el gran món que és la Mediterrània.

Quan s’obri una porta, tant en la llacuna com en enmig del Mediterrani, per un costat es va cap a Occident i per l’altre cap a Orient.

Roberto Nardi
Sobre l’exposició La mà i la memòria. (La escritura de Dios – J.L. Borges)
Venècia, maig 2016.
Catàleg Gilbert Herreyns. Eivissa 2012-2015.