Metamorfosi
La vida és un procés de transformació. L’energia ni es crea ni es destrueix, només es transforma. La mort és un pas més en la successió de canvis interminables. Aquestes són les referències en les quals em fa pensar la instal·lació de Gilbert Herreyns a sa Tanca Vella.
La intervenció a la capella ha estat desitjada per l’artista des de fa temps, meditada i concebuda tot coincidint amb un moment creatiu alimentat per les sensacions experimentades durant una malaltia i en el procés de recuperació.
La instal·lació ens facilita una visió de conjunt de l’obra de l’artista, on agrupa la pintura i l’escultura, aspecte que l’artista ja porta temps realitzant en les exposicions, però que en aquesta ocasió les interrelaciona i les dota d’una nova dimensió, la conceptual, atorgant-li així una major projecció a la seva feina.
L’interior de la capella es converteix en el suport on continua la recerca de la profunditat, del moviment, de transmetre el contacte amb l’energia de la terra a través dels materials i de les textures. Aprofita l’espai de meditació per continuar amb els seus mantres gràfics i en aquesta ocasió ens permet introduir-nos en la seva obra físicament. No ens quedam davant l’obra observant-la amb atenció fins que aconseguim penetrar amb la mirada a través de les múltiples capes de pigment i arena, sinó que entram a sa Tanca Vella i ens sentim contagiats per l’atmosfera que l’artista ha generat.
De la mateixa manera que ens permet incorporar-nos a la instal·lació, Herreyns fa el mateix exercici. No envaeix l’espai, no l’ocupa, s’hi integra. Aconsegueix mantenir i potenciar la qualitat del lloc de reunió, d’encontre i de meditació. Això sí, introdueix un element de tensió, el desori que s’apodera de l’ambient a l’interior de la capella. Les gràcils aranyes que varen ser en el seu moment branques de savina, les teixidores de destins, s’adrecen sobre la terra argilosa cap a una nova transformació. Inquieta que el solitari animal s’agrupi per avançar cap a la mutació per continuar en un aparent estat de transició, pausat, amb el procés inevitable. Per abandonar aquest món i adreçar-se a un altre pla, l’espiritual.
Entre la terra i el cel i un horitzó de mar, el medi on transcorre l’espera entre el pas de la vida a la mort. Un espai per a l’agonia on submergir-se, on trobar-se a un mateix i experimentar la pau i el benestar abans de tornar a transformar-se.
I la transformació es produeix. Les creus animades en forma d’aspa es converteixen en creus llatines, en l’antic símbol que uneix els conceptes de tot allò que és terrenal i tot allò que és diví. I ascendeixen cap a la volta de la capella, tot adquirint un caràcter eteri, tot seguint l’infinit esdevenir del canvi.
Gilbert, des d’Espai_F, et volem transmetre el nostre agraïment per haver acceptat la nostra proposta de col·laboració, pel suport que ens dónes i per comptar amb la teua amistat.
Manolo Oya, Espai_F
La Mola, maig de 2018.