L’artista vol sortir del laberint

(He caminat estances de tacasa
de la destral del llamp.
Perquè no té finestres,
no podia saber.
Perquè no hi ha cap porta,
no en podia fugir.

Salvador Espriu
FINAL DE LABERINT)

L’artista -però tal vegada ell no ho sap, ho ignora- vol sortir del laberint. En un temps llunyà inventa el caos infinit, la geometria persistent, la línia perfecta, la repetició/puntualització, com una mena d’itinerari obsessiu i perpetu; on la llum era silenci i l’ombra un esdeveniment de somnis intuïts.

Però aquell temps que l’edat d’or mitifica i classifica pels segles dels segles amén, (fals que tot viatge té un itinerari precís, un final de trajecte, una estació definitiva perquè el cercle, sempre, sempre es tanca malgrat la mirada oberta del món), aquell temps insisteixo, de caos i geometria, és tot just ara mateix la imatge evocada d`un pretèrit perfet. O plusquamperfet. L’artista vol sortir del laberint. D’un passat de reflexió i repetició, amb el signe de la creu que més endavant esclataria per una “mise en scene”, de grocs intensos, vermells de passió, blaus puríssims, eternitat en blanc i negre, (night by night) o probablement escollits de l’illa de Manhattan que fou marc i escenari -27west 27 street- entre Broadway i la sisena avinguda, amb coreans carregats de joguines- dels primers intents, ara ja conquerits,  per sortir del laberint. És aleshores que Toni Marí feia les seves referències  <…un laberint que no és ja el reconegut per una superfície geogràfica, sinó que és un endinsar-se per una selva profunda, un lliurar-se i penetrar en un espai sense topants, sense límits i sense fons. Un espai profund al qual s’accedeix a través d’un ordre serial, creuant un embull repetidament expressiu que ret a la retina, ocupa la ment i manté la tensió entre el que pensa i el que es veu…>.

Efectivament, l’artista -experiència neta i clara a la ciutat de New York, “hamburguer” al MacDonalds, art antic al Metropolitan Museum, ginger-ale al Rockefeller Center- vol sortir del laberint inexpugnable i difícil ple de creus al peu de la creu, d’interrogants gairebé metafísics, de qüestions que ni menys l’atzar es veu amb possibilitat de respondre… Ara, el misteri del quadre -misteri mai desvetllat, capritxós, amb la dosi adequada per poder perllongar la fi de la història- assoleix amb paraules i mots calderins, una crònica de la veritat oculta que després del lent infern creatiu surt a la llum pública i oberta, representat i representatiu del cel immaculat, sovint blavíssim intercalat per la presència, tal vegada minúscula però efectiva, del punt, del puntet si es volgués ser detallista i precís, d’un roig intens de perfecta intimitat viva i privada, d’uns vermells si bé solitaris i escampats per tot arreu del quadre, mai orfe d`una calor d`humanitat sempre i a tothora present a l’execució ritual i rigorosa, mimètica probablement, que el creador vol col·locar i classificar per un territori, per una geografia impulsadora de climes i atmosferes que et porten i ofereixen accés al final del laberint.

Com l’ànima del mite i de la faula, es trenca en mil bocins, com l’Ariadna de la història, el visitant o l’espectador, inicia l’operació d’entrada al temple antigament tancat i barrat. Clausurat a tot efecte de privacitat aleatòria, a l’estil de les velles paraules, el setè Segell, se’ns revela amb puresa de mots, amb lleialtat de paraules, amb precisió i solemnitat -cerimònia i ritu- d’un llarg viatge provisionalment clos, esdevingut origen, clam de tragèdia dins la veu quieta de la terra que llavors, temps era temps, la metamorfosi del llenguatge ho transforma i ho assimila cap a una llum i un espai -els escenaris de l’espai- captats al vol, tancats després a l’evocació.

Gilbert Herreyns, un art, un artista, una concepció de l’art, certament difícil, de críptica interpretació, misteriós de la contemporaneïtat/modernitat, ha sortit sens dubte no del laberint, sinó d’”aquest” laberint, d’aquesta passió que en clau de melodrama representa una llarguíssima trajectòria que, de moment, s’atura. La perspectiva, el pas greu del temps, L’esdeveniment de segles, traduirà punt per punt, laberint per laberint, línia per línia, l’emoció, el batec, el cor obert. En definitiva, la humanitat. Tanmateix. cada dia, malgrat tot, surt el sol.

Toni Roca
Poeta i periodista
Eivissa. estiu del 1995

Catàleg GILBERT HERREYNS. PINTURES I GRAVATS
Formentera 1995