Fa temps que habitem en la desmesura, que vivim en la disfunció, que compareixem superats per una voràgine tan inhumana que ens aliena tant com ens entotsola. L’excés és evident, una desproporció construïda a partir d’una gran mentida plena de múltiples enganys, unes trampes que s’estan demostrant cruels i despietades quan la carnassa que ens ofereixen, precisament, és la d’obtenir una vida més plena i construir un món millor. Deambulem sobrepassats i desubicats perquè els nostres punts de referència i les coordenades que ens orienten són falses, ara transitem pel desbordament i el col·lapse, ara ens trobem en plena distòpia.
Mentre la majoria de nosaltres seguim atordits pel cop, alguns artistes com Gilbert Herreyns han iniciat el retorn a aquell lloc al que mai havíem d’haver renunciat. Una tornada a l’essencial, al bàsic, a la llar, a la naturalesa, a aquell paradís tan proper que tot just estava al nostre costat. Un edèn que rebutgem per la seva proximitat, per la seva accessibilitat, perquè ens semblava tan fàcil que vàrem pensar que era de mentida, però era de veritat: una realitat més certa que la ficció que duim anys vivint. Susan Sontag, amb el seu pensament premonitori, ja va anticipar les conseqüències sensorials de tant d’excés, la insensibilitat que afectaria a la nostra mirada colpejada per milions d’imatges per segon i que produiria una visió indolent en uns éssers desequilibrats, un nou tipus de ceguesa per a una societat frenètica, un mirar sense veure.
Per provar de curar aquesta patologia, per intentar obrir-nos l’enteniment, Herreyns decideix començar pel tàctil, per aquest sentit primer que dóna llum a la foscor, pel que es pot tocar, per allò aprehensible, per elements senzills i corporis que compareixen a l’abast de les mans: les branques de la savina corbades i lligades fins al seu harmònic punt de fallida, les agulles de pi convertides en fullaraca i pintades sobre el llenç de lli, els trossos de fusta trobats a la riba, modelats pel mar, les ressaques i el corc, intervinguts, tintats i impresos amb la simple pressió de les mans de l’artista damunt el paper.
Unes peces que no estan exemptes del drama que acabem de viure, ni de la cautela, ni de la prevenció necessàries per dir-nos que, encara que retornem a casa per aixoplugar-nos, per reposar forces i seguir en una altra direcció, sempre podrem tornar a desviar-nos cap a la desmesura i l’excés. Per això, Herreyns, es converteix en un sanador compromès, en un minuciós recol·lector d’allò bàsic, en un cercador de tresors elementals que abans havien estat descartats, apropiant-se dels objectes que intervé amb cura però amb gest poderós, físic i performàtic, unes obres que ens recorden que, passi el que passi, sempre ens quedarà la memòria i les nostres mans.
Fernando Gómez de la Cuesta
Comissari de l’exposició La mà i la memòria. Mallorca 2016.
Catàleg Gilbert Herreyns. Eivissa 2012-2015