El camí de la perplexitat
Fidel a si mateix i al seu primer impuls artístic -una empenta de forta i continguda nissaga espiritual- Gilbert Herreyns ha continuat aprofundint, amb aquest llenguatge tan característic seu, aconseguit, d’insistent precisió, en un espai de difícils límits, interior, i en el qual semblen confluir el conegut i el desconegut, l’assossec i l’acció, el somni i la vigília.
Si d’altres pintors que s’han establert a Eivissa podem dir avui que la llum i la Mediterrània han determinat la seva trajectòria artística, d’Herreyns podem assegurar que cap cant de sirena ha reeixit rompre la concentració amb la qual, des de la seva arribada a aquestes illes -fa vint-i-cinc anys- ha anat conformant el seu món: un món atent als enigmes quotidians, construït pacientment sobre fonaments religiosos, i del qual les seves pintures ens ofereixen únicament -no pot ésser de cap altra manera- fragments.
En cada un d’aquest fragments d’interior constatem l’estremiment d’una contemplació continuada, però sobretot la tensió amb la qual es manté aquesta contemplació, el seu pols més difícil. La mà substitueix l’ull, l’espai el temps. L’ordre és només aparent: actua de vel. Però no sabem que pot haver darrera d’aqueix vel -darrera d’aqueix ordre-.
Lluny d’esdevenir un místic més dels molts que passegen infatigablement pels camins de l’illa, Herreyns mostra en les seves pintures el sentiment religiós en el seu estat més pur. El que es deixa veure en cada un dels seus quadres no és altre cosa que el reconeixement del misteri, la seva particular relació amb allò que desconeixem, la seva conformitat -dotada d’inquietud i d`humilitat- amb els paisatges més obscurs del coneixement.
Aquesta representació rigorosa d’un espai interior que ens recorda insistentment el de cada un de nosaltres -un espai al qual davallem ansiosos i del qual mai retornem saciats- aquesta absència de respostes que lliura l’artista del perill de transformar-se en un predicador, fan que en apropar-nos a aquestes pintures no ens sentim desemparats i que hi reconeguem qualque cosa molt nostra: la perplexitat quotidiana davant d’allò que ens sobrepassa.
I és, precisament, aquesta perplexitat -i el camí que s’inicia a partir ďella: un camí de límits imprecisos, ardu i secret- la que es manifesta amb tota la seva força, la que es repeteix una i altra vegada, i es troba amb la nostra mirada, i la invita, finalment, a penetrar i a deixar-se posseir.
Més que qüestionar les nostres petites certituds, les pintures d’ Herreyns ens retornen al seu punt de partida: ens recorden el seu origen. Aquest és el motiu pel qual s’hi deixa veure nítidament una certa nostàlgia per l’origen cultual de l’art. No només es dóna aquí
una aproximació a l’interior de les coses, sinó també un intent d’abraçar-ne, amb la mirada present, el principi de les coses.
Mirar el cel: no existeix una religiositat més elemental, cap acte com aquest és capaç de consolar-nos tant. I descobrir la semblança entre les múltiples formes celestes i la xarxa intricada dels nostres sentiments. Aquestes noves pintures d’Herreyns no descuiden aquest aspecte, ans revelen aquesta identificació feliç i vertadera. l allí on l’interior i l’exterior acaben identificant-se, l’abstracció i la figuració són llenguatges idèntics.
Viaranys, límits, jardins estel·lars. En l’espectacle de l’irracional, la bellesa posseeix formes i colors que velen i desvelen al mateix temps.
La recerca produeix vertigen. I en aqueix punt on es manté fixa la mirada, a l’espera de no sabem què, Herreyns ens ofereix la seva nostàlgia -que és també nostra- pels temps en què el camí i la meta eren una mateixa cosa.
Vicente Valero
Poeta i crític d’art
Catàleg GILBERT HERREYNS. PINTURES I GRAVATS
Eivissa 1994