En els homes i en les dones encara es conserva una mena d’activitat-que podem fer si tenim temps endavant- que no té objectiu, ni finalitat, ni intenció i que fa servir les mans, la ment i la imaginació. Mentre exercim aquest fet, pensem, sense que cap pensament domini sobre els altres, ja que és un pensament que no sabem on va i que no té aturador; aquest pensament ens permet aïllar-nos i captenir-nos en el que anem fent sense saber –i poc importa- el que sortirà d’aquesta activitat. I mentre pensem, sense pensar, les nostres mans estan en una acció contínua, fent i desfent el material que les nostres mans transformen en una cosa distinta i nova del que era en un començament. Com el pastor que, mentre guarda les ovelles, agafa un tany de tiges d’espart i, gairebé sense voler, les va separant pel seu gruix o per la seva llargària i les va encreuant i torçant i trenant: jugant amb elles fins que ha fet –gairebé sense adonar-se’n-, un tros de llata, un cordill o una trena.
Sol ser una activitat solitària que no necessita més que un material qualsevol i unes mans per jugar-hi. Aquesta activitat primitiva, ancestral es fa per entretenir-se en un mateix i distreure’s del que va fent; també per transformar les matèries primeres de la natura en una cosa que, sense deixar de ser el que és, pren uns atributs nous per mor de la transformació que les mans i la imaginació els han donat. Podríem dir que és la tècnica primigènia per a transformar i adequar les formes de la natura al nostre gust o a la nostra necessitat ja que, tot i que opera sense pla previst i els mitjans i procediments són rudimentaris, l’objecte que en surt sempre val per a alguna cosa: per pescar, caçar, collir figues, cuinar, per fer bonic, per contemplar-lo i entotsolar-se.
Molt sovint aquesta activitat no obra només amb matèries primeres, sinó amb altres ja elaborades, amb trossos, amb les sobres i les restes d’altres coses. I se’m ve al cap el “trencadís” que ha fet servir l’arquitectura tradicional de Catalunya, i d’Eivissa també, i que Antoni Gaudí va elevar a categoria d’art. Però no és art, encara, aquesta activitat simple i senzilla que no pretén altra cosa que jugar amb el que tenim al voltant nostre. És necessari, això sí, que la persona que fa aquesta activitat sigui una persona manyosa, de mans contentes i ulls oberts i entenedors. Que sàpiga reconèixer la duresa d’un material i la fragilitat o la lleugeresa d’un altre i sàpiga obrar en conseqüència.
Aquesta activitat, que és comuna i solidària, ens porta al principi del temps, a l’origen de l’art i la civilització. I també ens mostra l’ideal del treball desinteressat, de la feina feta per les ganes de fer-la, sense voler treure’n profit ni estipendi.
El que surt de les mans d’aquest home pacient, hàbil i enginyós és fruit de la voluntat de dialogar amb el món i d’habitar-lo i de quedar-s’hi. El que aquest home, o aquesta dona, han fet amb les mans d’aquest sempre serà apte per a alguna cosa; cadascú podrà donar-li l’ús, la funció o el destí que més s’estimi i fer la vida més amable i vigorosa. És fruit d’un atzar venturós i favorable: és la llavor de la intel·ligència, del pensament i de l’art.
I això és el que ha anat fent Gilbert Herreyns. Aquí tenim el fruit de la dedicació i el goig de la transformació de les coses per a gaudi dels ulls, de l’esperit i de l’enteniment. Les branques de la savina, resistent, fràgil i dura; la fusta, treballada pel temps, pel vent i per la mar; la fullaraca dels pins pinyoners ordenada per un càlcul infinitesimal, s’alteren –seguint una intuïció tan propera a la capacitat combinatòria de la naturalesa-, en formes que no renuncien al seu origen botànic ni a l’expressió inconscient de la natura i guanyen, per la gràcia d’aquesta activitat contemplativa, la propietat i la disposició de l’art i la màgia de la transmutació.
Antoni Marí