L’exposició de Gilbert Herreyns al MACE representa sense dubte un pas nou en el seu camí d’aquest artista belga (Brussel·les, 1943) establert a Eivissa des de 1973.
Sempre s’ha trobat en la seva obra la tendència a sistematitzar i ordenar sota criteris de ritme, la matèria, la forma, el color o la textura. La volença, en venir de lluny, és ja senyal d’identitat de l’autor des de les seves obres més antigues, les de 1966.
Els anys setanta extrema fins al total rigor geomètric el principi pictòric, que deambula sempre amb comoditat i convençut per l’abstracció, entrant de ple en els efectes opticocinètics, i relaxant-se a partir d’aleshores en el tremolor de la pinzellada feta a pols.
En el llarg i prolífic període dels vuitanta i noranta, la pintura de Gilbert Herreyns busca una vibració molt retinal a través de grans superfícies cromàtiques, teixides sempre amb una trama i un ordit epidèrmic, com si els plànols de fons tendissin a solapar-se en superfície. En aquest sentit, la seva pintura rememora aspectes conceptuals emprats pels puntillistes francesos, salvant sempre la distància, ja que es podria dir que la pretensió d’Herreyns consisteix a delegar en l’ull només certes qualitats de la visió. També hi ha una comunió espiritual i formal amb els mestres de les avantguardes de la segona meitat del s XX (Yves Michaud al seu catàleg La mirada cap a l’alt, Sa Nostra, 1996, cita amb encert Sam Francis i Rothko) amants dels camps cromàtics i dels factors contemplatius, entesos aquests com a reflex de l’emoció davant l’experiència de la bellesa.
En tota aquesta llarga trajectòria, etapa darrere etapa, la pintura d’Herreyns formalment ha estat concebuda com a parts d’un tot o com a fragments d’un concepte assimilat a l’infinit.
Herreyns, en acceptar la invitació del MACE per realitzar una exposició que mantingués un decidit diàleg amb el lloc, concretament el de la Sala d’Armes, ha assumit un risc important, perquè si bé és cert que existeix l’antecedent del Cafè Florian (Òpera única al Florian, Venècia, 9 de març – 9 d’abril de 2007) en el qual el quadre forma part dels panells decoratius del cafè sense reptar el marc ofert, en aquest cas s’ha vist obligat a treballar fora de plànol, fet que l’ha portat forçosament a considerar l’espai en totes les seves dimensions, condicionant perfecte aquest, per poder expressar les conseqüències del seu decidit apropament a l’ambient i al paisatge, concretament al bosc que respira i habita en el seus llargs retirs estivals a Formentera.
És de suposar que la sintonia de l’autor amb aquest entorn ha anant essent més i més profunda amb els anys, i més i més identificativa, de manera que el factor contemplatiu que sens dubte hi ha al seu interior ha passat a generar una acció, realitzada amb l’ajuda dels elements al seu abast, aquells que han estat precisament els objectes primaris de la seva meditació abstreta. A aquests efectes les paraules d’Antoni Marí en aquest mateix catàleg cobren profund sentit (encertadíssima l’al·lusió reiterada a la mà)
En Herreyns no és nou el treball amb la pinassa, hem vist com la tenyeix i la teixeix des de 2006, com crea entramats amb les fulles primes i llargues dels pins, que a voltes semblen substituir les pinzellades direccionals dels seus quadres. Ha estat en data més recent, tal vegada el 2013, quan aquest material s’ha anant tenint en compte en la versió original, prenent volum i acumulant-se en petits munts, la qual cosa suposa una clara incursió al món de l’escultura.
En aquesta línia, el treball amb les branques és un pas més enllà, en considerar les possibilitats de la seva naturalesa, tals com la flexibilitat o l’adaptabilitat i lleugeresa. Es diria que Herreyns ha anant acariciant el bosc i ha trobat on detenir-se… per construir un altre bosc: el seu propi.
En enfrontar-se al concepte d’aquest projecte, Herreyns ha considerat un a priori: reunir les parts en un tot integrat per unificar el cabal semàntic. Per això ha hagut de procedir davant el principi de fragmentació considerant-lo molt seriosament, per refondre’l i construir una experiència sensible total que interactuï amb l’espectador.
Mentre ha estat buscant la matèria primera, Gilbert Herreyns ha estat a l’aire lliure, impregnant-se d’aquesta síntesi de salnitre, sol, vent, enramats, resina, llum i blaus; nutrients bàsics i immaterials del seu paisatge circumdant.
I a més també la terra, la terra de la qual sorgeixen els arbres, la terra, sobre la qual reposa l’humus vegetal del bosc de pins i savines, mates, estepes i romaní, que es fecunda amb l’arribada de les pluges i la humitat dels vapors marins, que rep l’acció del vent infatigable, el mateix que al seu torn fa caure la fulla vella per deixar lloc a la nova. Tot un procés conceptual en línia d’importància amb el de manufactura o realització. Una vertadera experiència vital.
Herreyns se sustenta sobre la terra i mira l’arbre i la branca, i igual que Apol·lo amb Màrsies, pela a tires l’escorça del cos, que és en el seu cas la savina, i deixa la polida superfície a la llum, una superfície que és un compendi de llisor i sedós tacte. Com el sacrifici mític, la branca és el cos que es retorça sota les mans del faedor (el déu en un cas, l’artista en l’altre) i només en aquest paisatge batega una similitud poètica que trasllada el treball d’Herreyns a un escenari cultural, mediterrani, de confluències de camins i rutes, on els vasos comunicants entre les històries dels diferents territoris teixeixen una unitat latent que es manifesta en la diversitat.
Apol·lo déu i al mateix temps home, creador i inventor, constructor i jutge suprem, es pren la llibertat de castigar el sàtir, el mateix que l’artista es pren la llibertat de construir amb les seves mans les pensades del seu geni.
M’agrada saber que al final, de Màrsies sorgí el més net riu de Frígia, entre d’altres coses i principalment perquè la figura del riu que flueix sempre ha estat una de les més belles representacions de la vida i per tant de les possibilitats obertes.
I això: les possibilitats obertes són allò que de l’exposició de Herreyns s’emporta un en la mirada, i qui diu mirada diu cos i ànima.
Elena Ruíz Sastre
Directora del MACE
9 de març de 2015