Dins d’una boira lleugerament transparent, un “vaporetto” navega entre uns pals de fusta clavats dins la llacuna.
És de nits, i petites llums suspeses dins l’aire el dirigeixen lentament cap a “S. Zaccaria”.
L’olor fresca d’una aigua a la vegada dolça i salada envaeix l’atmosfera i el fred humit intenta traspassar el meu anorak. Al meu costat Neus, silenciosa i pensarosa, protegida pel seu llarg abric de cuir beix es recolza a la barana mirant el Gran Canal. De sobta, el motor del vaporetto vibra, les cordes grinyolen, i tot s’atura. Maletes en mà comencem una llarga marxa entre canals, escales i carrerons lleugerament il·luminats, fins arribar al nostre apartament-estudi, en el “Castello”.
A la fi som a Venècia, l’illa que ens acull unes setmanes per la realització ďun bell projecte: una gran tela integrada dins l`espai del cafè Florian.
Aviat la ciutat ens envaeix, i la vida s’instal·la a poc a poc dins l’estudi. Un dia, un gran xassís, de dos metres quaranta, arriba per la caixa de l’escala.
Aleshores el treball comença: muntatge de la tela, pintura, arena del Lido i cola.
Naixen de seguida grans bandes de color, de línies verticals, obliqües, després gotes de pintura que decorren des del caire del xassís. Segueixen aspersions de colors, blaus, blancs, grisos en capes successives. Tot succeeix com si treballés a Eivissa. De sobte, el buit, això no funciona, està tapat, és massa geomètric, massa regular. Què fer? Replantejar-lo tot?
Reflexionar. Sobretot no oblidar que la pintura és un camí i que això és l’important. L’impecabilitat d’aquest és l’obertura a la creativitat. És el moment d’alentir la marxa, no forçat; sortir al carrer, passejar pels canals. Sentir Venècia, sentir l’aire, sentir l’aigua.
Després d’algun temps, el treball recomença. Noves capes de colors cobreixen les anteriors i canvien la tela. La rutina s’ha romput i les solucions arriben.
Practicar més que mai l’exercici de la llibertat i no copiar-se a si mateix.
Rompre les cadenes del costum. Noves aspersions i superposicions se multipliquen. I a poc a poc es desenvolupa una tela diferent, sensible a Venècia i que participa de l’ego del pintor. Finalment arriba el moment en el qual la tela està acabada.
Les darreres fotos preses, segueix l’embalatge, la baixada de l’escala, el carrer i el viatge amb vaixell fins l’arribada al Florian. Després de penjar el quadre, arreglar la il·luminació i per acabar el darrer colp al cor la inauguració i els amics.
A la nit sobre la plaça de “S. Marco“ discretament il·luminada, hi ha poca gent. Les velles pedres respiren encara. Em gir com per dir adéu i al lluny, una gran taca blava: una pintura.
Gilbert Herreyns
Venècia, març 2007
Catàleg GILBERT HERREYNS. Opera Única al Florian