Gilbert Herreyns neix a Brussel·les el 1943, dos cents anys després de Willem Jacob Herreyns, pintor flamenc (1743-1827). La seva infància està marcada per llargues i successives vacances a la mar del Nord, les quals seran probablement l’origen de la seva atracció per la Mediterrània. Després d’acabar els seus estudis secundaris (Humanitats grecollatines), decideix entrar a la Cambre (Escola Nacional Superior d’Arquitectura i d’Arts Visuals), al taller de pintura sota la direcció de Paul Delvaux, i més tard de Jo Delahaut. Aquest darrer exercirà una influència decisiva en la seva formació i la comprensió de l’art contemporani. Fa la seva primera exposició l’any 1965 a la galeria Saint Laurent a Brussel·les, on mostra obres de tendència Art Construït.
Biografia
Aquestes darreres el conduiran més tard a obres Op Art més personals, exposades entre altres a la Galerie de la Résidence Empain (1970). Aquests treballs representen la repetició de petites figures geomètriques serigrafiades sobre mòduls de plàstic imantats que poden canviar de posició amb la participació de l’espectador.
El 1965-72 és l’època de recerques, d’influències diverses, de participar en grups (Aménophis, Cap…) i de replantejar-se interrogants amb la revolta del 68. GH en aquell moment és professor en una escola d’art (CAD), s’interessa per les arts gràfiques, pel gravat i per la litografia (taller R.Kayser) i sobretot per la serigrafia que li permet imprimir les seves en sèrie sobre polietilè.
El 1969, gràcies al seu amic Michel Empain, GH descobreix Formentera, i amb la seva ajuda construeix el seu refugi sobre els penya-segats de la Mola. En contacte amb el blau de la mar, la seva pintura es depura i s’interioritza. Creació de laberints geomètriques bicolors partint del símbol de la creu.
A Eivissa, coneix Carl Van der Voort qui, interessat per la seva obra, li ofereix una exposició a la galeria i treball en el seu taller de gravat, litografia i serigrafia.
Sense pensar-ho accepta i en 1973 parteix a viure a les illes Pitiüses en companyia de la seva dona Danièle i de la seva filla Isabel. Durant quatre anys treballa al taller i fa nombroses exposicions a la galeria Van der Voort fins a 1993, dirigida en aquesta darrera època per Cati Verdera.
De 1974 a 1977 (després de la mort de Daniéle a Eivissa) GH realitza nombroses anades i tornades entre Brussel·les, Eivissa i Formentera. És en aquest temps que converteix el seus laberints geomètrics en una decoració mural a l’estació de metro Tomberg (Brussel·les, 1976).
El 1977 després de la construcció del seu primer taller a Formentera, reafirma la seva decisió de viure a les Pitiüses. Un any més tard coneix Neus, qui esdevindrà la musa i la seva dona fins avui en dia. Juntament amb les seves quatre filles (Carolina, Sandra, Diana i Isabel) decideixen viure entre Eivissa i Formentera.
Tota la feina començada als anys setanta i fins avui en dia, sorgeix de la convicció profunda que no es tracta de pintar ni figuració ni abstracció formal, més bé de transmetre les vibracions de les coses, dels elements de la vida, cadascú amb els mitjans al seu abast. En aquesta idea, GH abandona la creació de laberints altament intel·lectualitzats per trobar la llibertat en l’exercici i el plaer d’escriure i pintar. Per a aquest propòsit, utilitza un sistema repetitiu que consisteix en la multiplicació infinita de petites creus (+++ xxx) i del signe N a partir 1979: Treballs repetitius.
El 1981 construeix el Taller Blau la Mola (Formentera), on durant quatre anys realitza cursos d’estiu de gravat i litografia, freqüentats per artistes i estudiants que venen de tots els racons del món. Al mateix temps és un dels fundadors de la fira d’art i d’artesania de la Mola. Al començament participa amb la seva obra impresa. En aquest moment realitza una sèrie de gravats sobre linòleum que preparen la següent etapa del seu treball: els creuaments (1985-92).
Els creuaments són obres realitzades amb les dues mans que es componen de nombroses capes de creuaments superposats. Aquesta pràctica permet la meditació que allibera les energies i estableix la comunicació amb l’entorn. L’home, els elements i més tard els horitzons són presos com a font inspiració.
A Eivissa al principi dels anys 80, en un ambient favorable a l’art, GH com a president d’Arteivissa i membre del patronat del Museu d’Art Contemporani d’Eivissa organitza el “Saló de Primavera” amb la col·laboració de Néstor Pellicer i Cati Verdera.
El 1985 amb la col·laboració de Philippe Rotthier construeix el seu taller de Jesús (Santa Eulària. Eivissa) on continua treballant.
El 1991 GH i el seu amic pintor Michel Mouffe es traslladen a Nova York, on viuen i treballen durant dos anys en un estudi al 27w 27street de Manhattan. Els creuaments desapareixen ràpidament de la seva obra i apareixen punts i taques en un espai més i més minimal. Dóna igual importància a una doble lectura del quadre (de lluny i de prop).
En abandonar els creuaments realitzats amb les dues mans, l’artista no utilitzarà més la mà dreta. Aquest és un moment de treball intens i de contacte amb el mercat de l’art a Nova York. El més important d’aquesta aventura serà, sobretot, la confiança reafirmada en el seu recorregut artístic i l’amistat consolidada amb el seu company de ruta.
El 1994, al retorn de Nova York, comença una nova etapa a Eivissa: la mirada cap amunt: concepte que es manifesta per traces de material i pinzellades en forma de punt. Reivindica més que mai la tècnica pictòrica com a mitjà privilegiat de comunicació artística. També produeix gravats i monotips.
A partir del 1996 GH treballa amb repeticions ja no de punts, sinó de textures, traces de color que es dipositen en un moviment de dalt a baix i de dreta a esquerra: Les marques dels pinzells. Els raspalls es tallen i s’utilitzen com a plantilles. En aquests anys reprèn el contacte amb el món artístic belga, facilitat per A. Winance, col·laborador en el seu temps als tallers de l’Atelier Bleu de Formentera.
Al principi dels anys 2000 estructures lineals apareixen en el joc espacial de repetició i de vibració. Realització d’una obra de 11 pintures monumentals integrades en l’arquitectura d’un edifici a Kyoto. En aquest moment, organitza i presideix la comissió insular de l’AAVIB d’Eivissa i Formentera.
El 2002 les estructures lineals s’alliberen i es barregen amb projeccions i rajos de colors. La pintura esdevé més matèrica i més acolorida. L’artista utilitza preferentment els tres colors primaris i de vegades el blanc i el negre. La relació entre l’intuïtiu i el racional és més forta que mai. Vicent Valero nomenarà aquesta època: Textures lluminoses.
El 2007 GH viatja a Venècia per a realitzar in situ una pintura monumental al cafè Florian de la Piazza San Marco.
El 2009 GH comença el seu projecte centrat sobre un color. Dedica el primer any al blau, després al vermell, seguirà el groc i per acabar el negre. El color es considera aquí com un mitjà, una eina per buscar i conèixer les seves relacions simbòliques. La relació color-treball és un camí per recórrer. El pintor com l’alquimista manipula el color i el projecta sobre un suport. Amb l’ajuda dels ulls, imatges i vibracions apareixen. Aquestes projeccions acolorides són el sol mitjà de comunicació amb l’espectador, i la porta d’entrada a l’imaginari.
L’estiu del 2012 a Formentera, de camí cap el Taller Blau, la mirada de Gilbert Herreyns es dirigeix cap al terra encatifat d’agulles de pi, i li ve la idea de treballar-les amb les mans i banyar-les dins la pintura. Una nova etapa de creació neix, en la qual, a poc a poc, les coses de la natura prenen cada cop més importància. Més tard les branques de sabina s’utilitzen per fer escultures i instal·lacions. Les fustes trobades a vora mar són gravades i impreses a mà. El conjunt de pintures, escultures, instal·lacions i gravats sobre fusta es presenten entre 2015 i 2019 a Eivissa, Formentera, Palma de Mallorca, Venècia, Pàdua i Brussel·les.
A partir d’ara, el denominador comú que defineix l’obra actual de Gilbert Herreyns, és la col·laboració amb la natura i els seus components. La natura es considera aquí no com un model per copiar o interpretar, sinó com un conjunt d’energies, tant locals com universals, que s’han de treballar i traslladar en el camp de l’art.